Jean Genet a Barcelona

Rellegeixo Diari del lladre; hi reconec el desassossec de la primera lectura. La biografia sempre present sota una capa de novel·lació. Cap recança, cap retret, cap coartada; més aviat el reconeixement de l'exitació, del plaer que el crim li ha produït: "En aquest diari no vull dissimular les altres raons que em van fer lladre, la més senzilla de les quals va ser la necessitat de menjar, tot i així, mai no va entrar en la meva tria ni la revolta, ni l'amargura, ni la còlera ni cap altre sentiment semblant. Amb una cura maniàtica, "una cura gelosa", vaig preparar l'aventura com qui para un jaç, una habitació per a l'amor: he trempat per al crim." (p.18)

Carnalitat amb un plantejament filosòfic; o potser és a l'inrevés?:  "Aquest llibre, Diari del lladre: persecució de la Impossible Nul·litat." (p.76)

Recullo alguns fragments localitzats a Barcelona, però l'ambient és tan llunyà...


Diari del lladre

1932. Aleshores Espanya era coberta de púrria, els seus captaires. Anaven de poble en poble, a Andalusia perquè és càlida, a Catalunya perquè és rica, però tot el país era favorable. Així doncs vaig ser un poll, amb la consciencia de ser-ho. A Barcelona freqüentàvem sobretot el carrer Migdia i el carrer del Carme. De vegades dormíem sis en un llit sense llençols, i a trenc de dia ens n’anàvem a pidolar pels mercats. Tota la colla deixàvem el Barri Xino i ens escampàvem pel Paral·lel, amb una cistella al braç, perquè les mestresses de casa s’estimaven més donar-nos un porro o un nap que no pas un ral. Al migdia tornàvem i amb la collita ens fèiem la sopa. El que us descriure són els costums de la purria. A Barcelona vaig veure parelles d’homes en les quals el més enamorat li deia a l’altre:

-Aquest matí agafo jo el cistell.

Agafava el cabàs i sortia. Un dia en Salvador em va arrencar suaument el cistell de les mans i em va dir:

-Vaig a pidolar per tu.

[...] Havent sortit de l’hotel una mica després que ell, el veia des de lluny implorar les dones. Com que per a d’altres o per a mi ja havia pidolat abans, ja coneixia la fórmula: barreja de religió cristiana amb la caritat; confon el pobre amb Déu; del cor n’és una emanació tan humil que em penso que perfuma de violetes el baf lleuger i recte del captaire que la pronuncia. En aquella època per tot Espanya es deia:

-Por Dios.

[...][...]

Aleshores el Barri Xino era una mena de catau poblat menys per espanyols que per estrangers, que eren tots pinxos pollosos. De vegads anàvem vestits amb camises de seda verd ametlla o jonquil, calçats amb espardenyes gastades, i la nostra cabellera aplanada semblava vernís a punt d’esquerdar-se. No teníem capitostos sinó més aviat directors. [...] No formàvem bandes més o menys organitzades sinó que en aquell ampli desordre brut, al mig  d’un barri que pudia a oli, a orina i a merda uns quants homesperduts es refiaven d’un altre de més destre.

[...][...]

Rere el Paral·lel hi havia un ermot on els pinxos jugaven a cartes. (El Paral·lel és una avinguda de Barcelona paral·lela a les famoses Rambles. Entremig d’aquestes dues vies, molt àmplies, una munió de carrers estrets, foscos i bruts formen el Barri Xino.) Ajupits organitzaven jocs, col·locaven les cartes sobre un tros de tela o damunt la pols.

[...][...]

Les Rambles, a la meva època eren recorregudes per dues joves mariconas que duien a l’espatlla un petit mico ensinistrat. Era una excusa fàcil per abordar els clients: el mico saltava damunt l’home que li indicaven.

[...][...]

La nostra habitació era molt petita. Estava bruta. La palangana era llardosa. Al Barri Xino a ningú no se li hauria acudit netejar-se l’habitació, els objectes, o la roba –llevat de la camisa i, la majoria de vegades, només el coll. Per liquida rel preu d’aquesta habitació un cop per setmana Stilitano cardava amb la mestressa que, els altres dies, li deia Señor.

[...][...]

Les que una d’elles anomena les Carolines van anar en processó cap a l’enplaçament d’un urinari destruït. Els sublevats, durant els aldarulls de 1933, van arrencar una de les tasses més brutes, però de les més cares. Era a prop del port i de la caserna i l’orina calenta de milers de soldats era el que n’havia corroït la llauna. Quan fou constatada la seva mort definitiva, dins de xals, de mantilles, de vestits de seda, de jaquetes cenyides, les Carolines –no totes sinó triades en delegació solemne- van venir a al lloc a dipositar una toia de roses roges nuada amb un vel de sendal. el seguici va sortir del Paral·lel, travessà el carrer de Sant Pau, va baixar per la Rambla de les Flors fins a l’estàtua de Colom. Potser hi havia una trentena de faldilletes a les vuit del matí, a l’eixida del sol. Les vaig veure passar. Vaig acompanyar-les de lluny. Sabia que el meu lloc era entre elles, no pas perquè jo fos una d’elles però les seves veus agres, els seus crits, els seus gestos indignats no tenien, creia jo, altra finalitat que perforar la capa de menyspreu del món. Les Carolines eren grans. eren les Filles de la Vergonya.

De Diari del lladre, de Jean Genet. Traducció de Ramon Ladó. Edicions 62