Anar-se'n. Anar-se'n, i tornar. Anar-se'n, anar-se'n, i tornar a tornar. Així sempre, així sempre. Fins que anar-se'n, un dia, siga anar-se'n, anar-se'n..., i no tornar mai més.
¿És aquest desig constant d'anar-se'n, el sentit del viatge? És el que em mou al viatge?
Anar-me'n era la sola resposta que em venia a la paraula, d'adolescent, quan mon pare em demanava què volia fer per guanyar-me la vida com un home, [...]
Aleshores, el verb tenia valor de fugida, de recerca, d'ànsia de saber i de veure món; era un desig personal pur i simple, un crit de l'ànima jove [...]
Ara sé que anar-se'n no és cap fugida, sinó més aviat tot el contrari. Fugir, fuig qui emigra [...] I jo no vull fugir d'enlloc, jo senzillament me'n vaig de viatge per sentir viu el temps -tots els temps-, per sentirme viu en el temps; [...]
De Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera. El Balancí. p. 11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada