Els viatges de Xuan Bello, els que jo conec, són viatges curts, de Paniceiros a algun altre racó d'Astúries; però són viatges profunds, cap a l'interior. No cal anar a llocs exòtics per fer grans descobriments; només cal saber mirar... cap a l'interior d'un mateix.I com diu ell: "Tornar a Paniceiros té sempre, per a mi, la virtut de ser un viatge a les profunditats de la meva ànima".
Viatge
El viatge com a ritu ja no existeix. L'abolició de la distància (i en aquest planeta les distàncies llargues ja no existeixen) va posar fi a l'ànima del viatger. Podem volar de Ranón a Sydney, que és el lloc més allunyat on es pot anar, en menys d'un dia, i encara que arribem allà més o menys baldats, la perspectiva no pot ser sinó que és evident: els antípodes (amb els seus cangurs, els aborígens del National Geographic i les colònies irlandeses i escoceses) són tan a prop de casa que gairebé amb un salt hi arribem.
En qualsevol part del món ets a casa o ben a prop. Ahir mateix, a Paniceiros, jo era a la finestra quan va aparèixer, camina que caminaràs, un marroquí que venia catifes. La imatge inusitada, em va sorprendre d'allò més; els de casa en canvi, van veure l'aparició d'aquell individu com el fet més normal del món: "Ja trigava a venir, el Mustafà", comentaren. I és que aquell home, criat en un llogaret de l'Atlas indiciblement apartat fa menys de du anys, era un de més de l'anar i venir del poble, algú que ja hi havia passat més vegades: i, com que hi havia passat, ja ho sabeu, s'hi havia quedat. El món, actualment, és un cabdell de corriols entrellaçats. Tots els corriols acaben comunicant-se, i nosaltres, pelegrins, no sabem on anirem a raure. Per a tenir las sensació del viatge, hem de fer esforços que no sempre són compensats per la sorpresa final. per exemple, anar de Paniceiros al Fondar, una pastura de Tinéu, ens pot costar set hores de caminada. Pugem pels camins costeruts i la trobem: l'antena parabòlica que ens diu que allí, com a Austràlia, hi ha els aborígens.
A La neu i altres complements circumstancials. De Xuan Bello. Traducció de l'asturià de Jordi Raventós. Adesiara editorial. p.55
Viatge
Té gràcia, això del viatge: somio cada dia agafar el portant, i, quan arriba el moment, sembla com si la por se’m fiqués al cos. I si l’avió s’estampa contra un penyal? I si em deixo alguna cosa important que necessitaré allà? I si m’atraquen, i em claven una garrotada al cap, i em quedo amnèsic, i ja no sé qui sóc en un lloc on tampoc ningú em coneix?
Els mals pressentiments serveixen, més que res, per a conjurar la mala sort. Pensem més del compte en els desastres minuts abans de pujar a l’avió, i el risc de la vida ens flueix per la sang bo i recordant-nos que, afortunadament, encara ens funcionen tots els sentits. Els dos millors llibres d’aventures amb prou feies contenen paraules escrites: el passaport –ambles promesesde països que potser mai no visitarem- i l’atles, sobretot aquell atles de la infantesa en què assenyalàvem rutes impossibles cap a nosaltres mateixos. Però entre el somni i el fet hi ha la por de fer, hi ha la basarda que en l’últim moment succeeixi om imprevisible o allò que hem temut llargament en una cambra solitària.
És una sensació molt excitant. De fet, cada any es va incrementant, i jo – que hauria volgut ser com aquells que fan fora del viatge perquè sempre viatgen- en frueixo tant com puc, encara que no sigui gaire.
Demà agafaré un avió, demà seré enmig dels núvols. Demà, en direcció a l’illa, amb la por que les coses es torcin. Sospirant, en realitat, perquè tot sigui diferent i tot continuï igual. Preparant-me inconscientment, per al viatge del qual no es torna mai (i, com va dir aquell, no fa cap falta).
A La neu i altres complements circumstancials. De Xuan Bello. Traducció de l'asturià de Jordi Raventós. Adesiara editorial. p.65
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada