Viatge
Baudelaire, un altre cop, ell, sabia prou bé que els mons poden cabre dins de flascons o dins dels pesants rínxols d’una cabellera adormida. I jo sempre porto al damunt els seus versos, com un vademècum que és millor que una guia de viatge, de tots els viatges perquè viatjar és també perdre’s, desfer-se del que es coneix per renéixer sense punts de referència i deixar que els sentits es familiaritzin amb la terra. I aleshores sentir com mai l’alè dels països nous. Per això durant anys em perdo sovint, feliç, als mercats d’Istanbul, de Marràqueix, del Caire, d’Assuan, de Taipei, d’Huaraz, de Xangai, de Denpasar, de Bandung, de Lima, de Saigon, de Cholon, d’Hué o de Hanoi; de Malàisia, de Hèlsinki, de Mèrida, d’un munt de ciutats grans o petites, ardents com Diyarbakir, que oculta el seu mercat de tabac, amuntegaments rossos i embriagadors, a l’ombra d’un vell caravanserrall, o glacials com aquella Cracòvia de gener on busco, als mercats atapeïts de pells, de mesc i de pessebres fets amb paper de plata, alguna cosa per descongelar-me els dits. Els noms són poemes. Els perfums, esquifs que ens porten en una suau deriva. Quan viatjo hi ha dos llocs que m’atreuen i que sempre visito abans que res allà on vaig. L’església, si sóc en una país cristià, i el mercat. L’església perquè sé que hi trobaré pertot la mateixa olor de pedra freda, de cera, de mirra i d’encens. És, en certa manera, la meva casa portàtil, la meva llar permanent amb tot el que conté d’imatgeria coneguda, de calma i de recolliment. El mercat perquè hi ensumo l’ànima d’una terra i la pell dels homes, el fruit del seu treball en una barreja atordidora d’olors espantoses i delicioses, de greix cru o torrat, de citronel•la, de coriandre tallat matusserament amb tisores, d’excrements d’ocells captius, de carns fades i acabades de matar, de gessamí, de pells adobades, de sofre, de canyella, de pètals de rosa i de tripes, d’ametlles crues o toarrades, de càmfora, d’èter i de mel, de salsitxes i de menta, de lilàs, d’oli, de sopes, de bunyols, de bacallà i de pops, d’algues dessecades i de llavors. Arrenglerar noms i respirar-ne les síl•labes és escriure el gran poema del món i el dels seus desitjos profunds. Un Cendrars famolenc ho va entendre prou bé, tal com demostren les seves llistes de Menús somiats, que va escriure tremolant al cor d’una Nova York que no volia saber res d’ell. Cada lletra té una olor i cada verb, un perfum. Cada paraula difon en la memòria un lloc i els seus efluvis. I el text que es teixeix a poc a poc, amb el fil dels atzars conjuminats de l’alfabet i del record, es converteix aleshores en el riu meravellós, mil cops ramificat i olorós, de la nostra vida somiada, de la nostra vida viscuda i de la nostra vida futura, que ara se’ns emporta, ara ens descobreix.
De Perfums, de Philippe Claudel. Traducció de Jordi Martín Lloret. RBA La Magrana. p. 173
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada