Paraules de José Saramago per a Lisboa

Paraules per a una ciutat

Hi va haver un temps en què Lisboa no tenia aquest nom. En deien Olisipo quan els romans van arribar, Olissibona quan la van prendre els moros, que de seguida van passar a dir-ne Aschbouna, potser perquè no sabien pronunciar la paraula bàrbara. Quan, el 1147, després d’un setge de tres mesos, els moros van ser vençuts el nom de la ciutat no va canviar de seguida: si aquell que havia de ser el nostre primer rei va enviar una carta a la família per anunciar el fet, el més probable és que escrigués a dalt Aschbouna, 24 d’octubre, o Olissibona, però mai Lisboa.  Quan va començar Lisboa a ser Lisboa de fet i de ple dret? Almenys van haver de passar alguns anys abans que nasqués el nou nom, igual que perquè els conquistadors gallecs comencessin a convertir-se en portuguesos...
Aquestes menudeses històriques tenen poc interès, potser direu, però a mi m’interessaria molt, no només saber, sinó veure, en el sentit exacte de la paraula, com ha anat canviant Lisboa des d’aquells dies. [...]
Físicament, habitem un espai, però, sentimentalment, estem habitats per una memòria. memòria que és la d’un espai i d’un temps, memòria a l’interior de la qual vivim, com una illa entre dos mars: un que anomenem passat, un altre que anomenem futur.
[...]
 El que sabem dels llocs és coincidir-hi durant un cert temps en l’espai que som. El lloc era allà, la persona va aparèixer, després se’n va anar, el lloc va continuar, el lloc havia fet la persona, la persona havia transformat el lloc. [...] La meva Lisboa va ser sempre la dels barris pobres, i quan, molt més tard, les circumstàncies em van portar a viure en altres ambients, el record que vaig preferir guardar va ser la Lisboa dels meus primers anys, la Lisboa de la gent que tenia poc i sentia molt, encara rural en els costums i en la comprensió del món.
 [...]
 Lisboa s’ha transformat en els últims anys, ha estat capaç de despertar en la consciència dels seus ciutadans la renovació de forces que la va arrencar del marasme en què havia caigut. En nom de la modernització s’alcen murs de formigó sobre les pedres antigues, es transformen els perfils dels pujols, s’alteren els panorames, es modifiquen els angles de visió. Però l’esperit de Lisboa sobreviu, i és l’esperit que fa eternes les ciutats. Arravatat per aquell boig amor i aquell diví entusiasme dels poetes, Camões  va escriure un dia, parlant de Lisboa: “[...] ciutat que fàcilment de les altres es princesa”. Perdonem-li l’exageració. N’hi ha prou amb què Lisboa sigui simplement el que ha de ser: culta, moderna, neta, organitzada –sense perdre res de la seva ànima-.  i si totes aquestes bondats acabessin per fer-ne una reina, doncs que ho sigui. A la república que som, sempre seran benvingudes reines així.

A El quadern, de José Saramago. Edicions 62. p. 19