Com caldria llegir els llibres de viatge, segons Gesualdo Bufalino

Com som i com érem? La resposta no és difícil: les rodes de la història giren i sempre més ràpidament, i els pocs decennis transcorreguts després de la primera publicació d’aquestes pàgines basten per allunyar-nos-les, com si es tractés gairebé d’una distància de segles, i per tenyir-les d’una pàtina de rovell antic. Raó de més per llegir-les com caldria llegir sempre els llibres de viatge: sense la presumpció de comparar les seves raons i veritats amb les nostres; i amb la certesa, cada vegada, que la visió d’un ull foraster sofreix, respecte de la nostra, un excés o un defecte d’agudesa i obeeix a les més imponderables oscil.lacions, no només de la meteorologia i l’atzar, sinó també de la bona o mala salut, de la informació i la paciència de cadascú.
Amb tot això n’hi ha prou per confirmar allò que deia al principi: que cada viatge, fins i tot aquell que en aparença és més fidel als horaris dels trens i als controls de les duanes, acaba quan es torna a l’àmbit de l’imaginari amorós, on s’improvisa i s’inventa dia rere dia a la manera d’una rondalla o un somni. Darrer capítol de la perpètua i emmascarada confessió de si mateix que qualsevol autor persegueix en cada escrit seu i que, talment una matèria de contraban, s’introdueix en el fons del propi equipatge –com un nounat dissimula els gens en la sang- al llarg de les estacions del seu trànsit fugitiu sobre la terra.

A La llum i el dol, de Gesualdo Bufalino. Traducció de Francesc Morfulleda i Caralt. Adesiara Editorial. p.64