Tres cartes des dels Andes, de Patrick Leigh Fermor

 

L’últim llibre publicat en vida per Patrick Leigh Fermor, el 1991 correspon a Tres cartes desde los Andes i són les vivències durant el viatge pel Perú que en format de carta Pady envia a la seva parella Joan. Dues són enviades per correu i la tercera viatja amb ell amb l’avió de tornada.

Si bé, Tres cartes desde los Andes es pot considerar una obra menor respecte els altres llibres seus, també és veritat que, com diu Jacinto Antón a la introducció, s’ha de reivindicar com una obra fresca i directa a causa del seu estil epistolari. I així m’ho sembla, el seu text és més proper que el d’altres obres. També, ho apunta Antón, les referències d’aquell moment – any 1971– encara són properes per als lectors actuals de certa edat: les aventures de Tintin en El temple del Sol, un joc de paraules en espanyol ("Se llama llama"),” Speedy Gonzales, el ratón más veloz de México”, la pel·lícula Mort a Venècia, o les referències a la situació política dels països que visita. Tot i que no deixa, és veritat, les citacions dels clàssics i referències a diversos personatges de l’aristocràcia britànica.

Quatre amics muntanyencs li proposen anar fins al Perú i fer alguna ascensió als Andes. Ell i un altre amic també sense experiència a la muntanya accepten la invitació i completen aquest grup força heterogeni. Fermor no farà cap ascensió i accepta de bona gana la feina d’encarregar-se del fogonet del menjar.

Les anècdotes del dia a dia, les descripcions dels paisatges, els apunts culturals i les ganes de viure i aprofitar aquestes quatre setmanes de l'agost de 1971 reflecteixen el seu esperit i les característiques del seu estil literari.

Tres paràgrafs ben diferents de tres moments del viatge: el bon ambient amb els companys, un apunt cultural i una descripció una mica sorneguera de la roba dels companys ja fora de la muntanya

"Las notas de una banda llegaban desde una callejuela lateral que daba a la plaza. Pronto aparecieron los instrumentos y un círculo de bailarinas que giraba lentamente. Las múltiples faldas y enaguas eran plisadas. Estando en reposo tenían una forma acampanada, pero cuando giraban se abrían y llameaban como claveles. Estaban celebrando una boda y las botellas pasaban de mano en mano sin que por ello se alterara el ritmo de los bailarines. Todos, incluidos el novio y la novia se tambaleaban, pero la naturaleza lenta y bamboleante de la coreografía acudía en su ayuda. Siguiendo su ejemplo, nos fuimos pasando la botella en el interior polvoriento del vehículo, y así durante los kilómetros que quedaban hasta Puno." p.144

"Cuzco, 19 de agosto

Escribí el último fragmento de esta carta en el patio de una vieja casa, ahora museo, que un día fue hogar del Inca Garcilaso de la Vega. Garcilaso era un personaje extraño y maravilloso. Su padre fue un conquistador de Extremadura, y su madre una princesa inca, sobrina del penúltimo emperador, que cuando era una niña pequeña estuvo a punto de ser asesinada por el último de los usurpadores incas, Atahualpa, que, a su vez, luego fue ejecutado por Pizarro con crueldad y perfidia. Garcilaso escribió una fascinante historia del Perú incaico y falleció en España. Está enterrado en algún lugar de ese bosque de columnas que hay en la catedral de Córdoba." p.105

"Nota sartorial*

El regreso al nivel del mal y a una capital ha inspirado algunas tentativas en materia de elegancia. Renée va impecable. También Cari, que se ha vestido de arriba abajo, como si fuera a enfrentarse a un gabinete de ministros. André está siempre preparado para cualquier contingencia: lleva un lujoso traje de pana rojiza de corte perfecto. Hasta aquí los trajes enteros, vamos a por los pantalones: Robin, Andrew y yo sólo tenemos los de lino. Robin viste una chaqueta heredada de color marrón y presenta un aspecto muy distinguido. Andrew lleva una americana arrebatadora de un atrevido color verde a cuadros, unos zapatos de piel de cocodrilo de lo más chic y una corbata blanca de seda con un dibujo azul comprada en el Cuzco. Yo visto una insípida pero muy respetable chaqueta de tweed gris y llevo unas zapatillas de deporte de calidad bastante decente. No tiene la menor importancia, es sólo que a todos nos sorprende vernos con este atuendo." p.161

*Relatiu al sastre i a la seva feina.

Dues entrades més sobre el llibre ens donen un altre punt de vista: A quins gravats de Goya es referien Fermon i els seus companys als Andes? Què va llegir Fermor i els seus companys a l'expedició als Andes?

A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba

A quins gravats de Goya es referien Fermon i els seus companys als Andes?

A la tercera carta, ja des del llac Titicaca, hi ha un breu apartat de menys d'una pàgina amb el títol Flashback ja que fa referència a una anècdota d'un vespre a la laguna de los Gansos, entre l'11 i el 14 d'agost.

"Flashback

Se había puesto el sol en la laguna de los Gansos en la que fue la más sombría de nuestras veladas. Recordé entonces uno de los Caprichos de Goya. Representaba a media docena de criaturas deformes apiñadas en la oscuridad de un llano desolado y negro, con tan sólo unos pocos y siniestros rayos de luz diurna en el Este. Al pie del cuadro Goya había escrito: «¡Si amanece, nos vamos!»*. Es decir, en cuanto amanezca, partimos. Podría haberse tratado de nosotros. Robin trajo a colación otro Goya, éste perteneciente a Los desastres de la guerra. Lo había visto en una exposición dedicada a Goya en Burlington House, y mostraba a cuatro soldados peleándose. La frase escrita en el cuadro había sido traducida de la siguiente manera: «¿Tres contra uno? ¡Llenadle el culo de heno!»**. Lo que más le llamó la atención a Robin fue lo osado de la traducción, y también a nosotros nos sorprendió. Hemos convertido la frase en una muletilla, aplicable a cualquier situación, no importa que sea o no relevante. La volvimos a repetir en lo que apagábamos nuestras velas, y consiguió levantarnos el ánimo."

A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba. p.123

*El gravat al qual fan referència és Si amanece, nos Vamos, de la sèrie de Caprichos. (Figura 1)

** Pot ser una confusió entre dos gravats diferents. La frase a la que fa referència el text: «¿Tres contra uno? ¡Llenadle el culo de heno!», podria ser el gravat Disparate desconocido o Dos a uno meten la paja en el culo (de Los proverbios también llamados Disparates). (Figura 2)

Por Qué? de la sèrie Desastres de la guerra, on tres soldats executen un home. (Figura 3)

Figura 1: Si amanece, nos Vamos

Figura 2: Disparate desconocido o Dos a uno meten la paja en el culo

Figura 3: Por Qué?

Què va llegir Fermor i els seus companys a l'expedició als Andes?

 

Al final de la primera carta -datada a Cusco el 3 d'agost de 1971-, Fermor explica les lectures que els companys de l'expedició han portat:

"Libros. Renée se ha traído Las ilusiones perdidas. Resulta desesperante haberlo leído el año pasado, porque si el mal tiempo nos bloquea en el campamento va a haber mucho intercambio de lecturas y Balzac es áspero de releer.  Robin tiene Las bostonianas, y Andrew, El botín de Poynton. André, Crome Yellow y Antic Hay. Y Carl se ha zambullido en mi Oliver Twist. Yo estoy tomando unas lecciones tardías con la Historia de la conquista del Perú, de Prescott, y me guardo a Nicholas Nickleby y a Kim en la manga.

Toda suerte de expectativas flotan en el aire."*

Sembla que la selecció de llibres no respongui a lectors habituals. No porten llibres d’autors contemporanis; tots són llibres segurs, ningú s’arrisca a novetats o amb autors encara sense prestigi reconegut.
Si ens fixem en les dates de publicació les obres més modernes són les d’Aldous Huxley i són dels anys 20, és a dir cinquanta anys abans de l’expedició. Crida l’atenció que Les bostonianes i Oliver Twist, uns clàssics encara per nosaltres siguin dos llibres triats com a lectura. El mateix Fermor porta un llibre de Dickens i un de Kipling. Tots els autors, menys Balzac, són de llengua anglesa; no hi ha cap llibre de poesia i, evidentment, no hi ha cap autora.

Un cop d'ull a les dates de publlicació i als temes dels llibres, retalls -ho confesso- de la Wikipedia:

• Las ilusiones perdidas és una novella d'Honoré de Balzac que pertany a la sèrie La comedia humana. Fou publicada originalment en tres parts entre el 1836 y el 1843.
• Las bostonianas es una novela de Henry James, publicada per primer cop en format de serial en The Century Magazine entre el 1885 i 1886, i després com a llibre el 1886. Tragicomèdia agredolça se centra en un estrany triangle de personatges.
• The Spoils of Poynton, novel·la currta d’Henry James, publicada per primer cop com una sèrie titulada The Old Things in The Atlantic Monthly el 1896. Retitulada The Spoils of Poynton, es va publicar com a llibre el 1897.
• Crome Yellow és la primera novel·la de l'autor britànic Aldous Huxley, publicada per Chatto & Windus el 1921, seguida d'una edició nord-americana de George H. Doran Company el 1922. Tot i que és una sàtira social de l'època, encara és apreciada i s’ha adaptat a diferents mitjans.
• Antic Hay és una novel·la d'Aldous Huxley, publicada el 1923. La història té lloc a Londres i ofereix una descripció satírica de l'elit cultural sense rumb en els temps tristos i turbulents posteriors al final de la Primera Guerra Mundial.
• Oliver Twist és una de les novel·les més famoses de Charles Dickens. Escrita entre 1837 i 1839, i publicada en fulletons mensuals, narra les aventures d’un jove orfe de l'Anglaterra del segle XIX. 
• Historia de la conquista del Perú: con observaciones preliminares sobre la civilización de los incas de William Hickling Prescott (historiador i hispanista nord-americà). Obra publicada el 1847. Versió en PDF
• Nicholas Nickleby o La vida i les aventures de Nicholas Nickleby (The Life and Adventures of Nicholas Nickleby) és una novel·la dramàtica de Charles Dickens publicada en fulletó de 1838 a 1839. Tracta sobre la vida i les aventures de Nicholas Nickleby, un jove que ha de sostenir econòmicament la seva mare i germana a causa de la defunció del pare. 
• Kim és una novel·la picaresca i d’espionatge de Sir Rudyard Kipling. Publicada el 1901, té de fons el conflicte polític a l’Àsia Central entre l’Imperi Rus i l’Imperi Britànic entre el XIX i principis del XX, anomenat El Gran Joc. És remarcable el retrat del poble de la Índia.

A: Tres cartas desde los Andes, de Patrick Leigh Fermor. Pròleg de Jacinto Antón, Traducció de Dolores Payás. Ilustracions de John Craxton. Elba. p.50

Les ciutats dels morts

"La ciutat dels morts" de El Caire és la més coneguda, però no l'única. La Índia, Pakistan, Txetxènia, Líbia, Filipines... són alguns dels països que la pobresa i la manca d'habitatges ha portat els ciutadans més desfavorits a habitar els cementiris. La de El Caire la vaig veure des de lluny i ara ja només és un record boirós de llum potent de colors blanquinosos i de figures borroses per la pols que van amunt i avall. Convivència pacífica entre els cossos i les ànimes. Per a Alastair Bonnett són uns dels llocs fora del mapa i en aquest capítol parla especialment del Cementiri Nord de Manila.

"¿Quiénes están más fuera del mapa, los vivos o los muertos? La mayor parte de nuestras calles, ciudades, edificios y países las crearon personas ya muertas y llevan sus nombres. Los vivos desfilan por su reino como si fueran fantasmas. En una época que mitifica a los vivos y nos representa como dioses capaces de todo, de remodelar y revolucionar todo lo que tocamos, se trata de una situación incómoda. Esta discordancia, esta desavenen cia, entre la percepción que tenemos de nosotros mismos y la sensación de insustancialidad líquida que nos acecha explica en gran medida el horror que nos provocan los muertos.Nos ofende el poder que ostentan sobre nosotros, la facilidad con que nos reducen a sombras.
Una forma de deshacernos de esta envidia de la tumba es llegar a un acuerdo con los muertos. Nosotros dejamos de tenerles miedo si nos dan acceso a sus lugares de reposo. Los vivos tenemos mucho que ganar con este acuerdo, que puede aportarnos mucho menos miedo y mucho más espacio vital. […]
Hay que ir en dirección este para encontrar comunidades enteras que vivan en cementerios. Se conocen muchos casos en la India, Pakistán, Chechenia y más recientemente Libia, donde casi doscientas familias se han mudado al cementerio de Al-Ghuraba, en Trípoli. La mayoría de los moradores de cementerios son muy pobres y no tienen otro sitio al que ir. Sin embargo, el cementerio habitado más conocido y ciertamente el mayor del mundo, la «Ciudad de los Muertos» de El Cairo, demuestra que estos lugares pueden ser mucho más que simples campamentos de gente desesperada, ya que, con el tiempo, pueden convertirse en economías pujantes y diversas. En los cinco cementerios que componen la Ciudad de los Muertos viven unas cincuenta mil personas en tumbas y otro medio millón en casas construidas entre ellas. Si el lugar fuera un simple campo de lápidas inglés, no habría surgido semejante comunidad. En Reino Unido, las tumbas de gran tamaño escasean y están res¬tringidas a las dinastías ricas; al resto nos toca conformarnos con poco más que un limpiabarros. En cambio, los cementerios egipcios nunca se diseñaron solamente para los muertos. La tradición dicta que las plañideras —en concreto, las parientes femeninas— tienen que vivir cuarenta días con el muerto. Así pues, las tumbas familiares se construían en forma de complejo, con habitaciones anexas y un patio. Egipto también tiene una tradición muy anti¬gua de considerar los cementerios como lugares de reunión entre vivos y muertos. De hecho, es sensato considerar la Ciudad de los Muertos como otro distrito de la ciudad. Tiene tiendas, escuelas y una clínica con maternidad incluida, además de electricidad y agua corriente. Desde que la Ciudad de los Muertos empezó a tener ocupantes permanentes, en los años cincuenta, han nacido allí varias generaciones, a menudo compartiendo la misma tumba con sus padres y abuelos. La antropóloga italiana Anna Tozzi di Marco, que ha estudiado la Ciudad de los Muertos y ha vivido en ella, refuta la idea de que sea un escenario de desesperación. En cambio, retrata un lugar provisto de su propia estructura de clases, una ciudad dentro de la ciudad, donde la gente puede prosperar en la urbe sin tener que pagar alquiler."

A; Fuera del mapa. Un viaje extraordinario a lugares inexplorados, d'Alastair Bonnett. Traducció de Javier Calvo. Blackie Books S.L.U. p. 80

La Geografia i els mapes, segons Sylvain Tesson

 LA VISIÓ GEOGRÀFICA

"La geografia es va inventar perquè els homes amb l’esperit curiós volien comprendre com s’ordenaven les coses sobre la superfície de la Terra. Per això varen emprendre la tasca de fer-ne una mena de retrat. Però per dibuixar la Terra, cal recórrer-la, i aquesta necessitat ha fet dels geògrafs els primers viatgers de llarga distància. Un dia, al principi de tot, no tinc cap dubte que l’home més audaç de la tribu es va posar dret davant del foc, va abandonar l’empara de les flames i va desaparèixer enmig de la nit. La seva set de saber era més forta que la por de no conèixer res. Llançant-se a l’interior de les tenebres, feia el mateix que haurien fet els geògrafs. Potser al cap d’uns mesos va tornar per explicar el que havia vist i llavors, agafant un bastó, va traçar els límits del món que havia conegut: era la primera lliçó de geografia. Acabava de donar el tret de sortida al reconeixement meticulós del globus terrestre que farien moltes generacions de geòmetres; des dels calculadors antics que mesuraven el món amb un regle graduat fins als geodesistes del nostre temps proveïts d’un teodolit, tot passant pels mestres medievals que estenien al terra els seus cordills de dotze nusos. El pas de l’home i la gambada del cavall són els millors instruments per calibrar la immensitat del món, cosa que explica que un geògraf sempre hagi estat un viatger. Camina per conèixer.

En raó de la seva utilitat per als viatges, vaig estudiar -superficialment- geografia, amb la idea que, així que pogués, m’escaparia per la finestra de la universitat, que donava al món. Des d aquell moment, aquestes paraules de Morand il·lustren la meva vida: «amb setze anys, em varen regalar una bicicleta, i no m’han vist mai més.»

La geografia, la disciplina més bella. Es troba a l’encreuament dels coneixements, posa d’acord totes les altres ciències. Fa precipitar el que qualsevol altra ciència li explica, barreja les substàncies i n’elabora una lectura del món. A la història li demana el nom de l’exèrcit que ha regat la vall amb la seva sang. Demana a la geologia de quina pedra són fets els murs de l’abadia que es va construir sobre un turó i demana a la geomorfologia quin és l’origen d’aquest turó. A la paleoclimatologia li demana des de quin moment el vi es pot conrear en aquell vessant; a la palinologia, allò que es cultivava abans en els guarets d’avui dia; a la toponímia, que li expliqui allò que ni els més vells són capaços de recordar; a la topografia, la raó per la qual la ruïna d’un calabós feudal es troba justament en el lloc on és. Una vegada que té recollides totes aquestes informacions, la geografia en dona la seva visió, desvela el que les forces naturals han fet patir al substrat i després allò que la humanitat li ha fet passar. La geografia ofereix les claus que fan comprensible el paisatge. És com si es fes la llum, amb la geografia. Un paisatge -com ho sap qualsevol rodamon que s’hagi assegut al seu davant amb una ànima sense prejudicis- és un teixit euclidià estès sobre l’horitzó i sobre el qual s’han comprimit i reduït en un únic pla els milions de peripècies que han presidit la transformació del quadre, un amuntegament de capes d’història reduïdes a un únic instant, però d’una història que hauria passat des del principi del temps. Igual que un disc és una superfície plana que en potència conté una simfonia, el paisatge és un quadre que en potència conté la comprensió imaginària de segles de canvis. La geografia és la clau que permet dividir ei fil del temps real.

Mentre fa camí, més que la poesia i més que la pregària, el coneixement geogràfic esdevé preciós perquè el viatger pugui combatre l’avorriment. Aquest coneixement li permet posar sobre qualsevol cosa (una zona industrial abandonada, un con de dejecció, una plana o un matoll) un ull desitjós de saber més que no allò que simplement veu. És una companyia molt valuosa per a l’errant. Com pots avorrir-te quan permanentment tens -siguis on siguis i facis el que facis- alguna cosa per llegir? 

[...]

L’amant de la geografia ha de calmar la seva febre de món tot mirant mapes. Però que s’ho agafi amb calma! Perquè són sirenes tan nefastes com les d’Ulisses. Em refio molt poc de la seva contemplació, perquè fan créixer en les veles interiors un vent d’excitació que crida a partir. He passat hores a sobre dels mapes, traçant itineraris mentals en el sentit latitudinal del recorregut del sol o bé m el sentit longitudinal de les migracions dels animals, i altres hores inclinat sobre els seus marges, com si estigués sobre un mirador tot contemplant planisferis, no per estudiar-ne els detalls, sinó per imaginar les aventures dels qui els havien traçat. El mapa, fa molts anys, ha segellat l’antiga col·laboració entre el viatger que gosa aventurar-se fora de l’ecumene (hereu en això de l’home prehistòric que ha abandonat la protecció del foc) i els savis que redueixen en un dibuix les informacions que aquells els aporten.

Però, ai las!, com quan et despertes, el mapa suposa la mort del somni. Cada parcel·la cartografiada és un reialme perdut per a la imaginació. El mapa transforma la representació onírica de l’espai en una imatge precisa. La mítica Groenlàndia ara no és més que una illa de contorns detallats sobre un full a escala un milió i les Illes Caiman, que només pel seu nom semblen haver estat inventades per Kipling, no són altra cosa que un cúmul de punts força ben repartits sobre un fons blau. Per fer-se perdonar d’haver matat el somni, el mapa ofereix, com si fos una pastura sobre un full de paper extremadament reduït, una esbojarrada concentració de noms meravellosos. I és així com comences a viatjar tot perseguint vents que ha despertat en tu la música dels topònims.

Però ràpidament vaig aprendre que si divagava gaire pels mapes m arriscava a la decepció. Perquè el viatger, un cop que tingui l’esperit poblat de mites, ja no sortirà a descobrir regnes desconeguts sinó a verificar si aquests s’assemblen als que ha somiat. I quan arribarà davant de la muralla de Samarcanda amb el cap farcit de descripcions antigues i la certesa que en l’horitzó hi trobarà les cúpules turqueses i enllustrades surant com illes enmig d’un vel de polseguera aixecat pel pas de les caravanes, se sentirà molt decebut quan hagi de travessar una zona industrial. Nou anys després de l’esfondrament de l’URSS, jo mateix un dia vaig caure del meu somni, i la caiguda sobre l’asfalt del real va ser dolorosa."

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors.

De com m'encaparro a buscar similituds i diferències

De com m'encaparro a buscar similituds i diferències entre un llibre de Stevenson i un de Tesson

Punts de contacte i divergències entre Viatges amb una burra per les Cévennes, de Robert Louis Stevenson, i Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson; i entre els dos escriptors. Potser només és la coincidència de la lectura que fa que els busqui o els trobi.  Cent vint anys separen l'escocès del francès. L'un més novel·lista que aventurer; l'altre aventurer i esciptor.

• Stevenson fa referència El viatge del pelegri de John Bunyan publicada el 1678.
• Tesson, a Relats d'un pelegri rus al seu pare espiritual, coneguda com el Pelegrí rus, obra anònima dels volts de 1860. 

• Stevenson fa el viatge per les Cévennes, serralada de muntanyes que són part del Massís Central.
• Tesson parla del llibre Precís de gémorphologie de Max Derruau com la "única guia de viatge que val la pena de ficar a la motxilla".  La tesi doctoral de Derruau va ser precisament sobre la Gran Limanya a la Regió d’Occitània, en el Massís Central.

• Stevenson fa la ruta acompanyat d’un ase i el relat és ple del que aquesta relació representa.
• Tesson té tot un capítol de dedicat a l’experiència de viatjar muntat a cavall “Viure amb el cul a la sella”.

• Stevenson dedica un capítol al dormir al ras "Una nit entre els pins".
• Tesson dedica "Els boscos del retorn" a l'experiència i la "ciència" del bivac.

• Stevenson fa nombroses citacions literàries i històriques durant tot el llibre.
• Tesson també, en un sol capítol de poc més de set pàgines en fa onze, inclòs Stevenson.

• Stevenson té l'aire de superioritat escocès que visita el continent; pensa que els vilatans i pagesos que troba l'han d'ajudar sí o sí.
• Tesson mostra la intrepidesa pròpia d'enfant terrible, cult i descarat.

• Stevenson pregunta per trobar el camí que el portarà al final de la seva ruta amb estació de tren.
• Tesson fa viatges de risc amb aproximacions i sortides complexes.

• Stevenson fa el recorregut per una zona concreta francesa.
• Tesson recorrerà tota França a peu.

• Stevenson defuig tant com pot l'aventura.
• Tesson la busca a tot arreu, si cal a les teulades de les catedrals.

Dues persones amb dues vides ben diferents i amb estils literaris també diferents, però que ens fan viure des dels llibres les aventures reals o de ficció que ells han creat.

El diari del viatge a la Xina de Roland Barthes

M’interessava veure com Roland Barthes, estructuralista i pare de la semiòtica francesa, recollia en un diari el viatge a la Xina fet el 1974. El viatge és una invitació oficial a un petit grup d’intel·lectuals francesos d’esquerra. El diari recull les visites fetes a diversos llocs sempre organitzades i seguint un estricte guió que impossibilita el contacte directe i fora del discurs oficial. L’interès de Roland Barthes, com no podia ser d’una altra manera, va més enllà: els colors, el menjar, la roba, les persones, les relacions personals i socials...; i sempre amb una mirada intel·ligent i tendra a l’hora.

El text entre claudàtors són comentaris de l'autor. El diari conté alguns dibuixos també de l'autor.

[Lo característico del vestido chino,
y por tanto del cuerpo chino:
chaqueta corta y pantalón corto]. p.71

Les primeres impressions des de la finestra de l'hotel i quan arriba a la plaça de Tiananmen. Els colors, l'aspecte físic, la roba, el soroll de l'ambient...

"Ojeada por la ventana a las seis de la mañana. Bádminton. Uno juega muy bien, sólo intercambian unos movimientos, como quien fuma un cigarrillo.
¿Los cuerpos? Macizos y elásticos. Algo de saco.
No hay diferencias sexuales.
De repente, uno, vaga electricidad erótica; es que tiene unos ojos inteligentes. Inteligencia equivale a sexo.
Pero ¿dónde diablos esconden su sexualidad?"

[...]

"Comitivas de escolares con Banderas rojas. Brecht.
Buscar el Color. Grises azules. Manchas rojas. Hierro. Ca­qui. Verde.
Plaza de Tiananmen: Grupos. Al paso, al paso. Pitidos.
Coro. Estereofónico.
Marsellesa.
Maestras, maestros.
Mochila, cantimplora. Chavales. Criptomilitar.
Doce-catorce años. Van de la mano. Las muchachas: bolsa, chaqueta corta + pantalón corto (Pinzas Bicicleta).* Sin embargo sol, brisa. Todo ello tan encantador...
Juego en plan regimiento. Hay algunos aislados.
Los viejos aún son más maravillosos que los niños."

"Ni una piel bonita.
El rasete, el terciopelo.
Manos finas. Ojos que bizquean. Caras picadas de viruela. La categoría «maestra china».
Traseros gordos. Payaso."

* Y separan un poco los brazos y los dedos. (p.24)

"Efecto de mutación producido por la uniformidad total de los vestidos.

Esto produce: silencio, ligereza, no vulgaridad; a cambio de una abolición del erotismo.

Como un efecto zen.

Dos muchachos con los brazos por el hombro. Pero más tarde pasados los catorce años— ninguno. Por tanto represión. ¿Por tanto sexualidad?

Los poquísimos guapos son curiosos, te miran. ¿Conato de ligue?" (p. 25)

En diversos moments del diari, Roland Barthes descriu diversos àpats, aquest és segurament la descripció més extensa. Un altre cop els colors...

"En el restaurante (¡petición incesante y por fin concedida!): muy popular abajo, pero nos hacen subir a un salón con asientos azules.
Cena: entremeses que dibujan un pescado suavemente coloreado en rojo y azul.
Diversos alcoholes, cerveza.
Gambas calientes trinchadas con un poco de ensalada verde.
Plato de Sechuán. Carne. Pimiento. Piñones. Maravilloso.
¡Muy picante!
Pollo salteado, brotes de bambú.
Pequeños buñuelos de hígado de pato. [Todo delicioso.]
Gran pescado con salsa, empanado y piñones.
Todo ello presidido por el jefe Luxingshe, Wan, epicúreo y bon vivant, que a todas luces adora comer.
Bolitas de algo.
Sopa con dibujo en la superficie. No, es un ragú de huevos y verdura tipo acelgas.
Sirven el arroz al final. «No se puede tomar junto con el alcohol.»
Pan blando, blanco. Sopa. Toallitas.
Euforia (por fin)." (p.99)

Una visita organitzada a un pis per poder parlar amb el poble. "El Topos es un lenguaje. No excluye la sinceridad, la vida, etc."

"Visita de un piso. Una obrera jubilada. Cuatro generaciones, ocho personas. Tres habitaciones.
Gracias al Presidente Mao tenemos el derecho de recibir amigos extranjeros, franceses.
En la antigua sociedad, etc., ... las mujeres sin derechos, etc.
Topos de la Antigua Sociedad. [Distinguir el Topos del Discurso.]
Ella desarrolla el Topos, con incidentes personales (un día se durmió, el capataz la pegó, etc.).
[El Relato, la Repetición, la lección: la lectio]
[Me entran náuseas antiestereotipo.] Demasiado cansado para anotar el topos, muy largo.
“Vida” (relato), en el sentido hagiográfico.
Jubilación: Mujer: 50 años. Hombre: 60 años. «No estamos jubilados ideológicamente. Debemos responder a la bene­volencia del Presidente Mao, debemos prestar servicios, ayudando en la educación de los niños.»
Fin provisional del Topos. Preguntas. Llegada del Topos Gran Revolución Cultural Proletaria. Con esto, más inte­resante: mención de divergencias dentro de la familia, ya que la mujer tuvo una fase de pertenencia a grupos conser­vadores. Poco a poco su hijo la despertó.
[…]
El Topos es un lenguaje. No excluye la sinceridad, la vida, etc." (p.45)

Els intercanvis amb docents o intel·lectuals xinesos són molt encotillats: preguntes escrites previament, sempre amb traductors acompanyants presents...  A Roland Barthes li interessa com veuen la llenhua. la lingüística i com funciona l'ensenyament.

"3) Preguntas sobre la enseñanza.

¿Filosofía? ¿Lingüística?

— Clase de Filosofía: Materialismo dialéctico clásico. Resumen de Historia de la filosofía china, y de Historia de la Filosofía en Europa. Crítica de las escuelas burguesas contemporáneas. Economía política. Historia del Movimiento Obrero. Lógica. Lenguas extranjeras.

¿Lógica? — No se enseña la Historia. Se enseña la Lógica formal (con fórmulas).

¿Lingüística? — Clase de lengua china. Lenguaje antiguo, actual, reglas para escribir: ¿«escribir bien»?

— Sí. ¿Criterios para escribir bien? — Antiguamente, enseñanza lengua materna, pero separada de las masas; Revolución Cultural: reforma: lengua materna enseñada en relación con encuestas sociales de los estudiantes —» balances, informes de las encuestas. Se hace participar a los estudiantes en la reforma de la escritura: actualmente simplificar los caracteres — aprender el pinyin.

Diferencias entre el habla de los intelectuales y el de las masas. Por eso Mao ha recomendado a los intelectuales que se aproximen al habla más viva de las masas.

Artículo de Mao sobre el estilo estereotipado en el Partido. Intelectuales, a menudo, se expresan en lengua escrita. De ahí distancia. Hay que acortar esa distancia sobre la forma de pensar. ¿Lingüística teórica, general?

[Fuera, el tiempo se nubla.]

[El pequeño lingüista, un poco gordito o en todo caso rollizo, tiene una expresión muy dulce.]

— Lingüística: 1) aprender lenguaje vivo de las masas; 2) aprender lenguaje clásico, asimilar lo bueno, lo vivo; 3) estu¬dio de las lenguas extranjeras, lo que tienen de bueno, creación de palabras útiles. Estos puntos están en estudio. Entre intelectuales y masas, vocabulario y gramática: no muchas diferencias; pero lo que el intelectual debe aprender es a compartir los sentimientos de las masas a través de su lenguaje. A menudo, intelectuales: lenguaje insípido, vacío de sentido; por tanto, a través del lenguaje se aprenden los sentimientos

4) El último que no había hablado: Ciencias Políticas, Historia Revolución China, etc. Asignaturas comunes en todas las secciones. El: Historia de la Revolución China bajo la dirección del Partido.

Cada asignatura: especializada. — ¿Clases magistrales? No, ahora, discusiones críticas. — ¿Verificación de los conocimientos? Especie de control continuo (?). Si estudiante erróneo, el profesor debe discutir con él y prestarle ayuda. Exámenes: no totalmente excluidos: formas, diversas, depende de las materias: lenguas extranjeras, matemáticas: examen. Exámenes con el libro abierto. Para algunas materias: notas (exámenes sin libro).

Nuevos exámenes: las encuestas sociales —> redacción de un resumen, de un artículo.

Se insiste en la capacidad de analizar y solucionar los problemas concretos.

Fin de la sesión 12.30 h.

Recordar: no han querido hacernos venir a la Universidad explicándonos que veríamos bibliotecas, laboratorios: «sin interés», «¡no hemos venido a China para esto!»." (p.70)

I en una altra trobada:

"— ¿La lingüística? — Sección de la lengua Han. 1) Lengua moderna. 2) Lengua clásica. 3) Teoría e historia de la lengua. Orientación: criticar la teoría burguesa y revisionista de la lingüística a la luz del marxismo. Difundir la lengua hablada de Pekín: reforma, simplificación de los caracteres. 

Emprender la vía de la latinización, pues a pesar de inmensa contribución de los caracteres a la civilización china, insuficiencias. Investigaciones sobre los dialectos, numerosos, para saber reglas comunes entre dialecto y pequinés: hablarlos al mismo tiempo. Luego se podrá —después de la generalización del habla— romanizar los caracteres, aunque las dos tareas se hagan al mismo tiempo.

[Lo más extraño de todo, no es China, es el Marxismo en su grado radical.]

— Puntos de vista de los lingüistas occidentales sobre la lengua china: no objetivos, no corresponden a la realidad de la lengua china. Ligar la realidad china a esas investigaciones. Cómo emplear con simplicidad la lengua Han.

— [Esta Universidad: superortodoxa, superradical, supercatequística pues, efectivamente: vanguardia, pero ¡no en nuestra acepción!]

Luchamos contra los lingüistas burgueses de Europa occidental y revisionistas. Teoría occidental y reviso = insuficiencias; pues esta teoría: basada en el indoeuropeo, de ahí el carácter incompleto de esta teoría, porque no han incluido la muy grande lengua china en su sistema. De ahí nuestra investigación: gran significación para enriquecer la teoría lingüística y corregir las insuficiencias. Adaptarse al carácter apropiado de cada lengua.

Para la síntesis lingüística, hay que tener en cuenta todas las lenguas. Francia, país de tradición lingüística: en el futuro, esperamos contribución lingüística recíproca." (p. 202)

No és fàcil fer de turista, però tot i així el grup d'intel·lectuals francesos ho intenta en algun moment:

"Comprado estampas.

Pequeña calle auténtica con tiendas. Encantador.

Segunda tienda. Jarrones. Es caro y muy feo. Todo servido por viejecitos frágiles.

Otras tiendas de estampas. Compra de pinceles de todas las formas. Compra de hermoso papel.

En la Tienda Popular, buscado mi chaqueta; comprado con Julia un violín de dos cuerdas." (p.176)

Com valora les converses amb el discurs oficial sempre present i relaciona el tancament ideològic i informatiu amb la vida privada i sexual:

"[Defensa in extremis del lenguaje estereotipado: es cómodo, da seguridad, justificación y dignidad al sujeto que habla, y que en este caso («masas») se convierte en el sujeto sin usurpación; pues este lenguaje no toma —en este caso— el lugar de ningún otro, viene sobre un no lenguaje, permite al sujeto hablar. Muy distinto es el caso del intelectual que debe desposeerse de un lenguaje anterior.]

[Yo estoy desposeído: de café, de ensalada, de ligues.]" (p.139)

"[El hecho incontestable: cerrojazo completo a la información, a toda la información, la política y el sexo. Lo más asombroso es que ese cerrojazo sea un éxito, es decir, que nadie, sea cual sea la duración y las condiciones de su estancia, logre forzarlo en ningún punto. Dimensión específica, de consecuencias incalculables, y que no veo bien. Todo libro sobre China sólo puede ser exoscópico. Cristal selectivo, caleidoscópico.]" (p.176)

"[Totalitarismo político absoluto.]
[Radicalismo político.]
[Personalmente, no podría vivir en ese radicalismo, en ese monologismo arrebatado, en ese discurso obsesivo, monomaniaco] [en ese tejido, en ese texto sin fallos.] [Chovinismo, sinocentrismo.]
Pensamos que la lengua china es muy precisa; que se puede expresar con mucha precisión lo que se piensa." (p-203)

I ja a les últimes pàgines les valoracions finals:

"Releyendo mis cuadernos para hacer un índice, me doy cuenta de que si los publicase así, será exactamente como Antonioni. Pero ¿qué otra cosa puedo hacer? Sólo se puede en efecto:

— aprobar. Discurso «in»: imposible

— criticar. Discurso out: imposible

— describir una estancia a vuelapluma. Fenomenología. Antonioni. ¡«Criminal»! «Intención pérfida y procedímiento despreciable»." (p.206)

"Balance: tres admiraciones, dos resistencias, una pregunta.

I   1.Satisfacción de las necesidades

     2. Mezcla de clases

     3.Estilo, Etica

II 1.Estereotipos

     2.Moralidad

III Lugar del Poder" (p.207)

A: Diario de mi viaje a China, de Roland Barthes. Traducció de Núria Petit Fontserè. Ediciones Paidos Ibérica.

La poesia, el silenci i la pregària

Dos enfocaments diferents de la poesia, el silenci i la pregària.

La visió actual de Tesson:

"En aquest ràpid resum dels antídots contra l’avorriment hi falta una cosa. Durant el camí, per combatre el buit, hi ha la poesia! El rodamon pot recitar versos de manera inesgotable. La poesia omple les hores buides. Distreu l’esperit i inflama l’ànima. La poesia és un ritme fet música. Els versos canten la caminada i poden posar-se d’acord amb l’atmosfera: enmig de la plana arrasada recito, sobreretot, Péguy, Victor Hugo als aiguamolls, Apollinaire quan soc en altura, Shakespeare enmig de la tempesta, Norge quan estic borratxo. I al vespre, quan m’aturo, arrenco del meu quadern de poesia la pàgina que m’ha nodrit durant tot el dia i amb ella en faig un petit foc al qual recito el poema que ara ja em sé de memòria. És una manera elegant de tancar la jornada.

No dic res de la pregària que també ajuda el viatger a moblar les hores lentes. Actua com un alleujador per als nervis massa excitats.

Repetiu un verset fins a l’obsessió: us oblidareu de les butllofes dels vostres peus. El pelegrí rus, de 1870, promotor de la filocalia, no fa altra cosa quan travessa la taigà a peu, murmurant contínuament aquest cant: «Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi.» La manera ideal és fer el recital de manera col·lectiva i aconseguir, així, compassar l’antífona amb el pas. Llavors es camina de la mateixa manera que es respira. Però jo només faig servir la pregària quan sento que tinc por. Davant de l’os o enmig de la paret, quan les preses desapareixen dels meus dits, per sobre d’un pitó que balla, experimento noves mostres de fe alimentades per la ressaca de l’adrenalina.

Entro en la dimensió religiosa com els covards: davant del mínim temor. Quan veig que l’aigua puja, confio la meva esperança al navili.

Pregària, observació, contemplació, recitació, record: estratègies del caminant de llarga distància per escapar de l’angoixa de sentir-se una agulla perduda en la trista immensitat del món."

 I la visió religiosa del pelegrí rus a Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual o El pelegrí rus; Obra anònima del voltant de 1860 i possiblement escrita o dictada al monestir d’Athos. Està estructurada en dues parts de quatre i tres relats respectivament. El protagonista és un pagès rus que busca la gràcia de la pregària interior. En paraules de Sebastià Janeras a la Introducció: “Tota la narració, gira sobre dos eixos: La “pregària de Jesús” i la Filocalia*. [...] Aquesta pregària va sovint unida a una tècnica respiratòria i de concentració mental i ha de dur al qui la practica a l’autèntica pregària interior o de cor.”

Un dels personatges Skhímnik llegeix un quadern que porta per títol: "El secret de la salvació, revelat per la pregària contínua":

“Però, què és realment la pregària i com pregar en essència? És difícil de trobar respostes precises i comprenedores per a tothom  a aquestes qüestions, tot i que són primordials i urgents, de manera que, qui desitja ferventment la pregària, es troba un altre cop amb un vel de misteri. De tot el que ha llegit recordarà només l’aspecte exterior, encara que devot, de la pregària, i arribarà a la conclusió que per pregar cal anar a l’església , senyar-se , fer reverències, agenollar-se, recitar el salteri, cànons i acatistos**.

“Aquesta és la idea general de la pregària que es fan aquells que no coneixen els escrits dels sants pares sobre la pregària interior i l’acció contemplativa. A la fi, qui busca troba un llibre anomenat la Filocalia, en el qual vint-i-cinc sants pares exposen d’una manera entenedora la ciència de la pregària del cor veritable i essencial. Aquí se li comença a revelar el misteri de la salvació i la pregària, i s’adona que pregar realment vol dir adreçar la ment i l’atenció al record constant de Déu, caminar en la seva divina presència, desvetllar l’amor en un mateix pensant en Ell i unir el nom diví amb la respiració i el moviment del cor. És guiat cap a tot això per la invocació amb els llavis del sant nom de Jesucrist, o per la recitació de la pregària de Jesús sempre, en tot lloc i durant qualsevol ocupació, contínuament." 

Més endavant, ja al final, un altre dels personatges, l'Ermità presenta la part positiva del silenci:

"1) El que viu en el silenci i la solitud no tan sols no està inactiu ni ociós, sinó que és molt actiu, més que qui pren part en la vda social. [...] 
2) La influència benèfica i profitosa de l'home que viu en el silenci sobre el seu proïsme es revela no tan sols en la comunicació de les seves instructives observacions sobre la vida interior, sinó que també [...]  és profitós per al seglar atent, el guia cap al coneixement d'ell mateix i el dirigeix cap a un sentiment de veneració. [...] 
3) Aquest benefici resulta del veritable silenci, il·luminat i embolcallat amb la llum de la gràcia. [...] De la importància del silenci, Sant Isaac el Siríac en parla així: "Quan posem d'una banda totes les accions d'aquesta vida i d'altra banda el silenci, trobem que aquest pesa més a la balança." "

I qui practica actualment el silenci?

*Col·lecció de textos de mestres espirituals de la tradició mística hesicasta de l’Església ortodoxa oriental.
**Himne cantat generalment pels cristians ortodoxos o catòlics orientals, el nom fa referència a que els feligresos el canten dempeus.

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors. p.35

A: Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual. Anònim.  Traducció d'Àngels Margarit i Victòria Izquierdo. Introducció de Sebastià Janeras i Joaquim Maristany. Notes de Sebastia Janeras. Edicions Proa. p.152 i p.175

Chatwin i Fermor

Dos viatgers i dos escriptors ben diferents. Una amistat amb vint-i-cinc anys de diferència, cosa que fa que Paddy es converteixi en el seu mentor. Buscaré a la biografia de Chatwin  -Bruce Chatwin, de Nicholas Shakespeare- i a la selecció de cartes Bajo el sol: las cartas de Bruce Chatwin què hi diu de la relació amb Paddy.

"Aquel invierno, el escritor Bruce Chatwin llegó a Kardamyli. Chatwin deseaba terminar allí un libro con el que llevaba batallando diecisiete años. En sus orígenes llevaba por título The Nomadic Alternative, pero se publicó por fin, en 1987, como The Songlines [Los trazos de la canción] (Paddy escribió una crítica del libro para el Spectator). Los Leigh Fermor y Chatwin habían coincidido por primera vez en 1970, cuando los presentó Magouche Fielding. Y Paddy describía a Bruce como «una persona muy, muy extraordinaria, enormemente talentosa y única». Al igual que Paddy, Chatwin también era un lector omnívoro y se interesaba por todo. Pero Chatwin era una persona más desasosegada e inestable que Paddy, en él había una intensidad que le incitaba a buscar lo esencial y a despojarlo de cualquier otra cosa. A lo largo de su vida, Bruce tuvo varios mentores; Paddy fue uno de los últimos y más reverenciados. Chatwin admiraba la amplitud de sus conocimientos y su agilidad mental a la hora de establecer múltiples referencias que le permitieran luego vincular distintos asuntos de maneras sorprendentes. En lo que se refería al estilo literario, los objetivos de los dos hombres eran diametralmente opuestos. Mientras que la prosa de Paddy consistía en un rico tejido, muy elaborado y construido a base de capas superpuestas, la meta de Chatwin era una austera simplicidad: usar el mínimo de palabras posibles para crear un efecto máximo.

A primeros de diciembre Chatwin pasó unos días con Paddy y Joan en su casa, y luego se trasladó al hotel Kalamitsi, donde vivió los siguientes siete meses. Durante aquel tiempo, hizo a menudo el camino de bajada que llevaba a casa de Paddy. Comía, bebía y charlaba con los Leigh Fermor. Y Paddy y él daban largos paseos por las colinas. Solvitur ambulando, le decía Paddy, se resuelve caminando. Bruce, apasionadamente convencido de que caminar era el remedio soberano para casi todos los trabajos mentales, estuvo encantado de escuchar semejantes palabras, e inmediatamente las escribió en su libro de notas Moleskine. Otro de los vínculos que les unía era la angustia que ambos sentían frente a la escritura. Construir Los trazos de la canción le causó muchos problemas a Chatwin. Y Paddy, en tanto que colega y un perfeccionista, entendía demasiado bien las luchas a las que Bruce se enfrentaba a la hora de crear el libro.

Hablaban sin cesar, nutrían su gran curiosidad y las mutuas ansias de conocimiento. Tras la muerte de Bruce, Paddy habló con su biógrafo y le describió el elevado nivel de las conversaciones que mantenían. «Abstrusas formas artísticas y corrientes de pensamiento. La historia, la geología, la antropología y todas sus ciencias afines. Hablábamos de todo ello con la misma facilidad con la que respirábamos [...] Siempre había una cosa u otra sobre la que discutir. Estaban John Donne y Rimbaud, y había acertijos paleontológicos que desentrañar, o elucubraciones sobre la influencia de Simónides de Ceos en las técnicas de la memoria de los jesuítas de la contrarreforma en China, o las localizaciones de los primeros especímenes del género humano». En febrero de 1989, cuatro años más tarde, Elizabeth, la viuda de Chatwin, llevó sus cenizas a Kardamyli. Antes de morir, Bruce había pedido que las enterraran cerca de la capilla bizantina dedicada a San Nicolás en Chora. La pequeña iglesia bizantina, del siglo x, estaba situada en lo alto de un promontorio entre colinas rocosas que descendían hasta llegar al mar. Paddy, Joan y Elizabeth depositaron las cenizas bajo un olivo, y allí mismo ofrecieron una libación de vino a los dioses."

A: Patrick Leigh Fermor: una aventura, d'Artemis Cooper. Traducció: Dolores Payás. Barcelona. RBA. p.494

La biblioteca del vagar de Sylvain Tesson

Confesso la meva ignorància de molts dels escriptors que Tesson inclou a la Petita biblioteva del vagar. Desconeixia Traven, El pelegrí rus, Péguy, Sóseki, Hansum o Jünger; de T. E. Lawrence dubtava si era "Lawrence de Arabia»; i de Peer Gynt no sabia a què es referia. Penso que l'elecció té a veure més amb l'itinerari vital dels autors que no des del punt de vista estrictament literari. La meva Petita biblioteca del bosc fora una altra.

"Un cop que tingués la cabana construïda, faria taulons d’un metre de llarg i els instal·laria a sobre de la meva llitera i hi escriuria amb pintura: PETITA BIBLIOTECA DEL VAGAR. Aquí guardaria els llibres que parlen de la vida errant dels rodamons occidentals i dels que es repleguen sota la coberta dels boscos.

Hi haurà Hesse per haver escrit Knulp, que és el més tendre que el vagar pot produir. Hi haurà Thoreau pels seus anys passats a Walden, on va treballar per naturalitzar-se tot fortificant el seu cos i purificant la seva ànima. Hi haurà Traven, els llibres plens d’odi del qual són una quimioteràpia contra el càncer burocràtic. Hi haurà Kerouac que, sense drogues ni alcohol, també s’hauria pogut embriagar. Hi haurà El pelegrí rus que caminava tot pregant. Hi haurà Péguy que feia justament el contrari. Hi haurà Tolkien, per no oblidar que mai s’han de mirar les coses com es creu que són. Hi haurà Sóseki i la seva economia de l’ànima per poder apagar el foc encès per Tolkien. Hi haurà el Somni d’una nit d’estiu, perquè m’hagués encantat que en Puck fos el meu germà. Hi haurà Nietzsche, però no pas pels sermons plens de fum, sinó pels Ditirambes de Dionís, aquell déu revigoritzant. Hi haurà Montaigne per l’ecologia de l’existència i per la ciència de la retirada. Hi haurà T. E. Lawrence perquè ha sotmès el seu cos a la llei del vagar. Hi haurà Peer Gynt perquè feia la impressió que no necessités ningú tot i que patia perquè era ell sol contra tothom. Hi haurà Hamsun: resulta agradable de llegir un escriptor del qual se sent que, tal com sap fer anar la ploma, sap fer anar una destral. Hi haurà Jünger pel seu anar-se’n als boscos, que sembla l’única cosa que pots fer quan ja ho has provat tot."

Tot i que per viatjar "més que la poesia i més que la pregària, el coneixement geogràfic esdevé preciós perquè el viatger pugui combatre l'avorriment." I qui és el llibre imprescindible? "El Précis* de Derruau és l'única guia de viatge que val la pena de ficar a la motxilla en el moment de sortir. [...] Les altres guies d'albergs i museus  caduquen d'un any per l'altre. [...]  Amb la geomorfologia, no hi ha cap risc; res no canvia massa de pressa. Sempre porto Derruau amb mi."

* Précis de géomorphologie de Max Derruau

A: Petit tractat sobre la immensitat del món, de Sylvain Tesson. Introducció de Gabi Martínez. Traducció de Francesc Roma i Casanovas. Símbol Editors. p.104 i 63